Tímidament sentia com la primavera
anava avançant dintre seu.
A petites passes, sense fer soroll,
d’una manera subtil però creixent.
La impaciència no la faria córrer més.
Les ganes, l’ànsia i la necessitat no
provocaven
que s’alterés el ritme natural de les coses.
No hauria de florir abans perquè ell ho
desitgés
i ho necessités.
Amb tot...floriria, ho havia de fer i amb
ella,
la llum i la força que havia perdut en el
combat,
retornarien al seu sí i també als seus
braços,
al seu interior.
Ell cercava desesperadament l’aigua i la
terra,
per quan ella arribés amb la vida.
Calia morir i tornar a néixer, marxar,
Enfrontar-se a ell mateix. Aquest era el
combat.
Sols hi havia un camí i ell ja l’havia triat:
El camí dels estels.
©Pablo Sueiro
Il·lustració: Roger Soria
No hay comentarios:
Publicar un comentario