sábado, 15 de noviembre de 2014

CADA TIC, CADA TAC...


Me dio por vaciar la arena de mis bolsillos,
por si hallaba algún retal, algún momento aprovechable.
La arena se escapaba de entre mis dedos y solo algunas
partículas penetraron en mis uñas, con lo cual deduje que
era muy poco lo que me quedaba.
Estas tan lejos y te siento tan a mi lado, que aunque me cueste,
ésta circunstancia me permite respirar.
Tu aliento, me falta tu aliento, tu calor, tu sabor, tu.
Y sin embargo vivo, me esfuerzo, atrapo al tiempo
contando cada uno de los segundos que nos acercan.
cada tic, cada tac, es como un paso adelante.
Es tan largo el tren…
Cuando te encuentre, festival de colores, de salivas y cuerpos,
festival de amor.
Cuando te encuentre se parará el tiempo.

© Pablo Sueiro
Il·lustració: Incontro di anime



miércoles, 13 de agosto de 2014

SÉ ON ETS, SÉ ON PARES


Mai no t’havia escrit res, de fet mai no he sabut ni per on començar.
Pot ser no vaig saber tractar-te millor de com ho vaig fer...
no en sabia i ara que ja no hi ets, penso que amb els
anys he après a fer-ho.
Si fossis amb mi, et regalaria flors molt més sovint del que ho vaig fer,
aniríem al teatre que tan t’agradava i al cinema més vegades.
He conegut un altre cop el riure, el plor, l’amor, l’esperança.
Tal com ens vàrem prometre, he intentat refer la meva vida...
no he pogut de moment.
Sembla que no sóc gens fàcil.
Ha estat difícil però ho estic aconseguint, viure amb la recança
del que hauria d’haver fet millor i no vaig fer.
Perdona’m, no en sabia.
Però jo sé on ets, al teu lloc, al cel, amb els àngels.
Amb tot et sento sempre molt a prop meu per mitjà de la llavor
que tan generosament em vas donar, serà per això que he
suportat la teva absència i la teva llunyania se’m fa tan propera.
Sé que no tornaràs i ho sé perquè allà on ets, mai ningú no torna,
amb tot...no ets tan lluny.

© Pablo Sueiro
Il·lustració: Roger Sòria i Bascompte 



lunes, 4 de agosto de 2014

CONSELL


Un gran i molt venerable amic, ahir em va dir:
Si li cures l’ala a un pardal, poden passar dues coses, que voli o que mori de pena al teu costat. Tu esculls.
Escullo que voli.

© Pablo Sueiro

Il·lustració: Incontro d’Anime


miércoles, 30 de julio de 2014

PREGÀRIA


Saps? marxo ben lluny i de mi no en sabràs les passes,
ni tan sols l’ombra.

Tinc l’ànima captiva, segrestada per la Parca, sense llum.

Vaig allí on cau el sol per si generós, em regala un raig
tot just abans de pondre’s.

M’arribaré on acaben la terra i el món per cercar un nou inici.

Obriré el pit al vent i farem un pacte...sempre et besarà en nom meu.

Em banyaré a l’oceà i em deixaré portar per les sirenes mar endins,
car la seva dolçor m'alleugerirà del desconhort.

I així serà per sempre més, amén.

© Pablo Sueiro

Il·lustració: Incontro di Anime


domingo, 20 de julio de 2014

NOMÉS AIXÒ



Ara mateix si fossis al meu costat, et faria l’abraçada més dolça
que mai t’hagin fet.

Després m’ajauria al teu costat i et miraria els ulls.

Poc a poc aproparia els meus llavis als teus i et besaria amb tendresa.

Només això.

© Pablo Sueiro

Il·lustració: Incontro di Anime


domingo, 13 de julio de 2014

EL CAMÍ DELS ESTELS



Tímidament sentia com la primavera
anava avançant dintre seu.

A petites passes, sense fer soroll,
d’una manera subtil però creixent.

La impaciència no la faria córrer més.

Les ganes, l’ànsia i la necessitat no provocaven
que s’alterés el ritme natural de les coses.

No hauria de florir abans perquè ell ho desitgés
i ho necessités.

Amb tot...floriria, ho havia de fer i amb ella,
la llum i la força que havia perdut en el combat,
retornarien al seu sí i també als seus braços,
al seu interior.

Ell cercava desesperadament l’aigua i la terra,
per quan ella arribés amb la vida.

Calia morir i tornar a néixer, marxar,
Enfrontar-se a ell mateix. Aquest era el combat.

Sols hi havia un camí i ell ja l’havia triat:
El camí dels estels.

©Pablo Sueiro

Il·lustració: Roger Soria




martes, 24 de junio de 2014

EN OCASIONS...

EN OCASIONS...

En ocasions, la primavera 
es mostra com vergonyosa, s’amaga.
En ocasions la primavera
es mostra tímida, discreta.
Son les llàgrimes del desamor
que l’amaguen.


Amb tot la primavera persisteix.


Voldria que tingués mans,
mans d’aquelles expertes i acaronadores, 
d’aquelles que et treuen la roba
una peça darrere l’altre, sense pressa. 
Que tingués llengua, una llengua experta,
caçadora de racons. 


Voldria que tingués cames,
unes cames llargues i encercladores.
que tingué alè, un alè càlid,
d’aquells que es perceben a cada gemec. 


Si tingués pell, no deixaria cap racó sense explorar.
Voldria que fos la meva amant,


amant de cafès i cerveses a bars impossibles,
de llits amples, de banyeres, de mar,
de paraules inexistents, de moments desconeguts.

©Pablo Sueiro